jueves, 19 de julio de 2018

CUENTO DE SANT JORDI

¡Hola! En la anterior publicación dije que publicaría el cuento que escribí para Sant Jordi, y, ahora, lo podéis leer a continuación:

El cuento en catalán... :

PRINCESES



Hola. Quina manera de començar un conte, oi? Encara que tinc les meves raons. Així doncs, començaré la meva història. Va passar, fa més o menys, una setmana. Això va passar a la meva escola. L'escola pública CEIP Clara Campoamor. Doncs la meva escola està a Tarragona. És molt gran i espaiosa, sobretot, exageradament, sorollosa. És el pitjor laberint de la història. A més a més, si et perds i et quedes tancat, has begut oli (encara que el metge diu que l'oli és molt sa). La ''prota'' (protagonista en la classe de català) sóc jo. Hem dic Nejma, tinc 10 anys. Sóc alta, forta, els meus ulls són tan negres com els meus cabells. Porto roba alegre, com el meu caràcter. Ja puc començar . A l'escola havíem de fer una obra teatral de la ventafocs. Nooooo! No soporto les princeses com la ventafocs. A mi m'agraden les princeses de veritat, com la Brave, la Mulàn... Això jo no ho sabía, perquè vaig faltar. La Insaf, que per cert és la meva bessona (anem a la mateixa classe!), em va dir que totes les nenes de la classe estaven súper emocionades perquè volien ser la ventafocs. Però no els hi va tocar a cap d'elles... Doncs, el problema ve aquí. Si cap de les nenes de la classe no eren la ventafocs, qui ho seria? Jo. Per què a mi? Vaig intentar parlar amb el mestre. Ell és alt, gras com un toixó i seriós. Resulta que el mestre em va dir que ''m'ha tocat el que m'ha tocat''. Així que molt enfadada vaig esperar l'hora del pati. Tic, tac, tic, tac... Riiing! Apa, ja és l'hora del pati. Vaig a secreteria. Vull parlar amb el director. Ell es fa dir l'exel·lentísim director de l'escola Pepe. Per cert, el director és més baix que una formiga, molt més gras que un toixó i seriosíssim. Vaig explicar-li la situació. Ell em va dir el mateix que el mestre. Jo crec que s'havien posat d'acord, n'estic segura. Vaig intentar intercanviar el paper, però va ser impossible. Vaig tenir la millor idea del món mundial. Abans he de dir una cosa important. Si heu llegit la història de la ventafocs, no només està ella. També hi han altres personatges que ara us presentaré: les madrastres, les germanastres i, és clar el príncep. Primer: les germanastres: l'Anna i la Laura. Només puc dir una cosa d'ellles: identiques a les de l'obra. És a dir: antipàtiques. El mateix puc dir de la madrastra, la Christin. La veritat és que no sé com s'ho fan per ser tan identiques als personatges de veritat. Per últim l'Adam, el príncep. Ell és de mitjana estatura, prim i potser massa bromista. Ara ve la solució. Ja que no podia fer res abans de l'obra, perquè no podia posar-me en acció a l'hora de l'obra? Ja és l'hora de l'obra teatral. Per cert, això ho he dividit en dues escenes perquè m'entengeu millor: primera escena: ordres de la madrastra i de las germanastres. No obeeixo. Així de fàcil. Segona escena (i la part més emocionant): el príncep em vol posar el taló. Primer dic que com s'atreveixi a treure'm la sabata que ja tinc, li clavaré una bona bufetada. Ell, ni cas i quan em posa les mans al peu agafo la paella que tenia amagada sota aquell horrorós vestit i li clavo ben fort a la cara. D'acord. És mentida. Només faig veure que li dono. Home, també lògic. Si arribo a donar-li un cop a la cara, directament al director, i aquell curs, suspés. Abans de continuar, he de confessar que tan l'Adam, com la Laura, l'Anna i la Christin, em van seguir el joc, per sort, és clar. I després tot el públic va aplaudir, i jo vaig estar més contenta que mai. Va passar el cap de setmana i jo estava una mica preocupada. Preocupada perquè el mestre posava nota. I jo no vaig fer el que havia de fer durant l'obra. Cada vegada que m'apropava més a classe el cor em bategava més i més fort. Vaig entrar a classe. La meva germana, la Insaf, estava parlant amb mi durant els deu minuts d'esperar el mestre. Jo tenia els ulls més oberts que dues taronjes, i estava súper espantada, tant, que no vaig poder obrir la boca. Entra el mestre. Tothom es para i es gira. Per què? Doncs perquè s'escolta el batec del meu cor. El mestre em mira durant uns instants, però després tots passen de mi. Millor. El mestre obre la ''xuleta'' on té les notes. Comença per mi. Ell diu, tan tranquil: ''Nejma, primer tú''. M'aixeco. Ell diu la nota. Tot el meu cos es relaxa, i es dibuixa un somiure a la meva cara. El que em va donar més vergonya és que vaig fer un salt d'alegria. Per què? Doncs perquè el mestre em va dir: ''això era un concurs teatral de princeses de les escoles de Tarragona, i, gràcies a tú hem guanyat el primer premi teatral escolar, per això has tret un deu, i a més a més, et donem una medalla de bronze, d'or i de plata, els tres símbols teatrals de Tarragona, felicitats''. Doncs així va ser com em vaig escapar de fer de ventafocs, i, per cert, encara que no us ho creieu, ho he celebrat amb la mama, el papa i la meva germana. Vet aquí un problema solucionat i aquest conte s'ha acabat.


***********************

...y la traducción:
PRINCESAS



Hola. Qué manera de empezar un cuento, verdad? Aunque tengo mis razones. Así pues, empezaré mi historia. Pasó, hace más o menos, una semana. Esto pasó en mi escuela. La escuela pública CEIP Clara Campoamor. Pues mi escuela está en Tarragona. Es muy grande y espaciosa, sobre todo, exageradamente, ruidosa. Es el peor laberinto de la historia. Además, si te pierdes y te quedas encerrado, ya estás apañado [traducción literal de la expressión en catalán: "has bebido aceite"] (aunque el médico dice que el aceite es muy sano). La ''prota'' (protagonista en la clase de catalán) soy yo. Me llamo Nejma, tengo 10 años. Soy alta, fuerte, mis ojos son tan negros como mis cabellos. Llevo ropa alegre, como mi carácter. Ya puedo empezar . En la escuela teníamos que hacer una obra teatral de la CenicientaNooooo! No soporto las princesas como la Cenicienta. A mí me gustan las princesas de verdad, como la Brave, la Mulán... Esto yo no lo sabía, porque falté. Insaf, que por cierto es mi hermana gemela (¡vamos a la misma clase!), me dijo que todas las niñas de la clase estaban muy emocionadas porque querían ser la Cenicienta. Pero no les tocó a ninguna de ellas... Pues, el problema viene aquí. Si ninguna de las niñas de la clase no era la Cenicienta, quién lo sería? Yo. Por qué a mí? Intenté hablar con el maestro. Él es alto, gordo como un tejón y serio. Resulta que el maestro me dijo que ''me ha tocado lo que me ha tocado''. Así que muy enfadada esperé la hora del patio. Tic, tac, tic, tac... Riiing! Hala, ya es la hora del patio. Voy a secretaría. Quiero hablar con el director. Él se hace decir el excelentísimo director de la escuela Pepe. Por cierto, el director es más bajo que una hormiga, mucho más gordo que un tejón y seriosísimo. Le expliqué la situación. Intenté intercambiar el papel, pero fue imposible. Tuve la mejor idea del mundo mundial. Antes tengo que decir una cosa importante. Si habéis leído la historia de la Cenicienta, no sólo está ella. También hay otros personajes que ahora os presentaré: la madrastra, las hermanastras y, está claro el príncipe. Primero: las hermanastras: Anna y Laura. Solo puedo decir una cosa de ellas: son idénticas a las de la obra. Es decir: antipáticas. Lo mismo puedo decir de la madrastra, Christin. La verdad es que no sé como se lo hacen para ser tan idénticas a los personajes de verdad. Por último Adam, el príncipe. Él es de mediana estatura, delgado y quizás demasiado bromista. Ahora viene la solución. Ya que no podía hacer nada antes de la obra, por qué no podía ponerme en acción a la hora de la obra? Ya es la hora de la obra teatral. Por cierto, esto lo he dividido en dos escenas para que me entendáis mejor: primera escena: órdenes de la madrastra y de las hermanastras. No obedezco. Así de fácil. Segunda escena (y la parte más emocionante): el príncipe me quiere poner el zapato de tacón. Primero digo que como se atreva a sacarme el zapato que ya tengo, le clavaré una buena bofetada. Él, ni caso y cuando me pone las manos al pie cojo la sartén que tenía escondida bajo aquel horroroso vestido y le clavo muy fuerte a la cara. De acuerdo. Es mentira. Solo hago ver que le doy. Hombre, también  es lógico. Si llego a darle un golpe a la cara, directamente al director, y este curso, suspendido. Antes de continuar, tengo que confesar que tanto Adam, como Laura, Anna y Christin, me siguieron el juego, por suerte, claro. Y después todo el público aplaudió, y yo estuve más contenta que nunca. Pasó el fin de semana y yo estaba un poco preocupada. Preocupada porque el maestro ponía nota. Y yo no hice lo que tenía que hacer durante la obra. Cada vez que me acercaba más a clase el corazón me latía más y más fuerte. Entré a clase. Mi hermana, Insafestaba hablando conmigo durante los diez minutos de esperar al maestro. Yo tenía los ojos más abiertos que dos naranjas, y estaba muy asustada, tanto, que no pude abrir la boca. Entra el maestro. Todo el mundo se para y se gira. Por qué? Pues porque se escucha el latido de mi corazón. El maestro me mira durante unos instantes, pero después todos pasan de mí. Mejor. El maestro abre la ''chuleta'' donde tiene las notas. Empieza por mí. Él dice, tan tranquilo: ''Nejma, primero tú''. Me levanto. Él dice la nota. Todo mi cuerpo se relaja, y se dibuja una sonrisa en mi cara. Lo que me dio más vergüenza es que hice un salto de alegría. Por qué? Pues porque el maestro me dijo: ''esto era un concurso teatral de princesas de las escuelas de Tarragona, y, gracias a ti hemos ganado el primer premio teatral escolar, por eso has sacado un diez, y además, te damos una medalla de bronce, de oro y de plata, los tres símbolos teatrales de Tarragona, felicidades''. Pues así fue como me escapé de hacer de Cenicienta, y, por cierto, aunque no os lo creéis, lo he celebrado con mi mamá, mi papá y mi hermana. He aquí un problema solucionado y este cuento se ha acabado.

POR HALIMA ❤️

2 comentarios:

  1. Me ha gustado muchísimo, me lo he leído del tirón
    Por un momento pensé que se iban a intercambiar las hermanas
    Te mereces el primer premio

    ResponderEliminar