domingo, 26 de mayo de 2019

YA FALTAN... ¡¡¡¡9-10 DÍAS PARA EL FIN DE RAMADÁN!!!!

Ya han pasado unas tres semanas de Ramadán... ¡y ya faltan unos nueve o diez días para que se acabe! Aunque ya lo decimos un poco tarde... ¡FELIZ RAMADÁN!




POEMA XVI

¡Hola! Hoy os presentamos el poema número 6, y se titula...



  GIRASOLES 


Girasol, 
que sigues el ritmo del sol,
que alegría haces 
y de la ira te deshaces.


Mil colores representas,
siempre deshaciendo
hileras en el tiempo.


La rabia huyó,
la felicidad volvió.


Girasol de los vientos,
de los grandes talentos,
que no huyen de los sueños.


Girasoles,
que ahuyentan
de tu vida
los temores.


Un pétalo cayó,
la alegría no se desvaneció,
la esperanza revivió.


Tus hojas acercan la paz,
que no huye de la verdad.
que algo nuevo crea.
y siempre lo desea.



Resultado de imagen de Girasoles bonitos fotos full HD

¡¡Esperamos que os haya gustado!!

POR: HALIMA 😝



martes, 23 de abril de 2019

Darrere d'una disfressa de noi

¡Hola! Hoy os traigo una narración en catalán con el que gané el primer premio en el concurso de Sant Jordi en mi instituto. Más tarde os colgaré la traducción al castellano.




DARRERE D’UNA DISFRESSA DE NOI


CARTA D’ALEXANDRA DE L’ANTIGA GRÈCIA A UNA NOIA DE LA GRÈCIA ACTUAL

Avui, és el dotzè dia del mes Boedromion, del calendari Àtic, que com segurament desconeixeràs, aquest calendari és el que s’utilitza a on tu l’anomenaries l’Antiga Grècia. Perquè m’entenguis, és el dia 12 de setembre de l’any 800 a.C. (S. VIII). Això significa, que és el primer dia de col·legi, però la cosa no va com volia que anés o més bé, no va com hauria d’anar. Quan vaig anar a l’escola amb el meu germà i els meus pares durant el termini d’inscripció, només van apuntar al meu germà i quan vaig dir jo d’apuntar-me també, no em van deixar i tots es van riure. Em van dir que no és possible perquè sóc una noia, i és que a l’Antiga Grècia, les dones, no poden anar al col·legi ja que es consideren inferiors als homes i a la vegada, tampoc es consideren ciutadanes. Per tant, tenen els drets restringits. És clar, han d’estar a casa netejant com si res i els homes noooo... I després es parla de democràcia.
Per què les dones no poden???!!! A cas no som persones?!? Realment no té cap sentit i no segueix cap lògica. És una cosa que si dic la veritat, m’enfurisma moltíssim i cada vegada que hi penso, em surt fum pels queixals. No és just que el meu germà vagi i jo no.



Afortunadament, com sempre, tinc un pla però no n’és un de qualsevol: el vaig planejar des del dia de la inscripció. Just en el moment que ens vam anar de l’escola en aquell dia, aprofitant que els meus pares feien la becaina i el meu germà estava tancat a la seva habitació jugant amb els seus amics, vaig anar-me’n de casa disfressada de noi cap al col·legi, inscrivint-me amb el nom de Lacey Deligiannis (és clar, si m’hagués posat Alexandre, en masculí, potser seria massa sospitós).

Així que, avui, dotzè dia de Boedromion, vaig a l’escola però amagada de tothom sense que ningú s’assabenti. Els meus pares solen estar a fora de casa durant l’horari escolar, així que no se n’adonaren de la falta de la meva presència.
Havent desdejunat, faig com si anés a fer les tasques de la casa, tanmateix, quan tots surten de la llar, ràpidament vaig cap a la meva habitació, em vesteixo com un noi i surto a corre cuita de l’àsty (casa grega) sense que ningú em vegi, amb el material escolar a la mà.

Ara porto dies anant al col·legi sense que ningú em descobreixi i francament, no sé com m’ho faig. Ja he aprés a llegir, a escriure, matemàtiques, ciències i les coses bàsiques que es necessiten per a la vida però, encara falta molt per aprendre. S’ha de tenir en compte que aquest és el primer any i el professor ens ha dit que a mesura que anem pujant de curs, aprendrem més coses de manera més detallada i se’ns afegiran més assignatures. Aquest dia, ens ha tornat l’obra de teatre escrita que havíem fet cadascú individualment i a més, ens a dit que la millor ha estat la meva i la representarem el mes que ve al Teatre de Dionís.
M’imagino la cara que haurien tingut si haguessin sabut que aquesta obra de teatre que ha estat la millor de totes entre els nois, és d’una noia.

Per fi, ha arribat el dia de la representació teatral i estic molt il·lusionada ja que és un somni fet realitat. Doncs les dones, a l’Antiga Grècia, no poden fer actuacions teatrals i llavors, el que es fa és que els homes que actuen es disfressen de dona. Potser sóc la primera noia que ho fa.
Estic molt nerviosa, el meu cor batega i em dona la sensació que em descobriran. El meu germà em mira, sembla que sospiti d’alguna cosa o com si veiés que m’assemblo a algú molt proper però no ho acaba d’esbrinar. Sembla com si no estigués convençut del tot i això em posa encara més nerviosa.
En fi, ja és el meu torn i tot el públic m’està mirant i fins i tot, els meus pares. Llàstima que no saben que sóc jo, no obstant, si ho sabessin no sé què farien perquè com tots diuen, les noies no poden fer res d’això, per reees del món. De totes maneres, tot i que ho volgués fer saber, no podria. És clar, en aquesta societat està molt mal vist que les dones tinguin drets de llibertat d’expressió i demés. Aquí, l’home està a sobre de tot i és el que ho domina tot.
M’agrada saber que no tot el món està sota una societat patriarcal, com per exemple, no fa molt, vaig llegir en uns llibres d’un viatger, que els celtes no són com els grecs i els romans. Allà, les dones són les que manen i tenen els mateixos drets que els homes. Quant m’agradaria viure allà.... Podria anar al col·legi sense haver d’amagar-me i sense haver de disfressar-me de noi, perquè ningú ho veuria malament.



Ara ja han passat vuit mesos des de que va començar l’escola i només falta un mes perquè s’acabi. Avui, tot i que se suposa que és un dia en el que normalment anem a l’escola, és festiu. Per tant, aprofito l’ocasió per fer els deures i per estudiar l’últim que ens ha ensenyat el professor. La veritat és que és difícil fer-los tranquil·la sense que em molestin, perquè els estic intentant fer a la meva habitació amb la porta tancada i el pestell tancat, però els meus pares es creuen que no tinc res a fer i no paren de cridar-me perquè faci no sé què de la llar.
Immediatament, sento cops tan forts a la porta que sembla que es partirà en dos. Aleshores, el pestell ja no aguanta més, es trenca i el meu pare enfurismat, aconsegueix obrir la porta. Veu que estic fent els deures però resulta que ja s’havia assabentat feia uns minuts per la veïna del costat que m’estava espiant des de la petita finestreta de la meva habitació, sense adonar-me’n. La meva disfressa de noi estava tirada sobre el llit i no sabia ni on amagar-la ni on amagar-me a mi mateixa. Tenia unes ganes d’esfumar-me com si mai hagués existit. El meu pare continuava mirant-me amb aquella cara i no sabia ni com reaccionar ni què dir-me. Per una part estava enfadat i per una altra, estava mig somrient com si no sabés quina cara fer. Serà que ell tampoc pensa el mateix que el que la societat ens imposa?


Escric aquesta carta a una noia del futur que em podria contestar però que possiblement mai podré llegir la seva resposta, perquè no es pot anar a través del temps.
Les dones seran vistes de la mateixa manera que aquí en un futur a Grècia i en altres llocs? Se seguirà mantenint aquest sistema patriarcal? Les noies podran accedir a l’educació? Qui sap?

Resultat d'imatges de st jordi


POR AMAL

martes, 26 de marzo de 2019

POEMA XV

¡Hola! Hoy publicamos el poema número...15. Antes de que empecéis, me gustaría explicar brevemente el mensaje que quiero transmitir.
 Si ya os habéis adelantado al título (Silencio Sepulcral), imaginaréis el silencio que ahora mismo podría haber en el lugar dónde te encuentras leyendo esta publicación. Pero no es ese el silencio del cual hablo, no hablo del silencio halagador.
Ahora mismo, pueden estar cayendo ruidosas bombas sobre una ciudad, bombas que se escuchan a más de 20 km a la redonda. Aún así, en esos lugares hay un silencio sepulcral inevitable.
Toda la gente que muere, esta en silencio.
No hablamos sobre sonidos artificiales o de campos naturales. Yo hablo del silencio de las personas. Cuando podrían estar riéndose a carcajadas, están sumergidos en un silencio que no parará hasta que la misma violencia no acabe. 
Esperamos que mucha gente reaccione con todos los mensajes de paz que se envian desde todos los rincones del planeta. ¡Disfrutad del poema!



SILENCIO SEPULCRAL

Silencio sepulcral,
que haces ver sombras
donde no las hay.

Donde la gente ríe,
me haces llorar,
hasta no poder parar.

Haces que un  paso en falso
sea algo más que fracasar,
para ti es el fin de la humanidad.

Haces de la risa 
la ira,
y de la felicidad,
una noche sin paz.

¡Oh, silencio sepulcral!
Un fallo
es el final.

Despistas,
siempre con tus chispas.

Tus lágrimas,
cuando fluyen
destruyen.

Tu risa,
cuando suena,
irrita.

De armas
tienes más,
incluso sin mencionar
la pura verdad.

Tu silencio es el dolor,
tu silencio es la guerra
contra la Tierra.

El ser humano la crea,
el ser humano la desea.

El ser humano es el arma real,
que hará de este mundo,
aquella noche sin paz.

Hará más de lo que te puedas imaginar,
algo más que cesar,
hará el silencio,
uno sin final.

¡Oh! Silencio sepulcral,
que haces ver sombras,
donde no las hay.



¡Esperamos que hayáis disfrutado del poema!


POR HALIMA ❤️

viernes, 28 de diciembre de 2018

LA JUVENTUD

¡Hola! Hoy comparto con vosotr@s un poema que escribí para un concurso:

LA JUVENTUD

Soy joven, chulo y listo.
de la juventud disfruto.
Soy la fruta de la vida,
de la experiencia aprendida.
Me gusta la vida.
Ven y mira.
Mira en mis ojos
la luz de la felicidad,
aunque pierda la creatividad,
me abrazaré a la positividad.
Fracaso, paro y pasividad.
Es mi futuro, me dicen.
No seré un sujeta muros,
mis sueños son puros.
Aquí no hay nada, dicen,
y es verdad, nada habrá
si nos dedicamos sólo a hablar
y hacer de la queja nuestra amiga.
En fin, que los que mucho dicen,
poco hacen y nada harán.
No hagas caso de las voces,
son ecos que no reconoces,
canciones que escuchamos,
aunque no entendamos.
Somos el futuro.
Tenemos que sembrar para cosechar.
Estudia, juega y vive,
y lo que quieras, serás.


Resultado de imagen de LIBERTAD


POR: OMAR

sábado, 17 de noviembre de 2018

POESÍA XIV

¡Hola! Hoy, os presentamos... tan tara rara taaan: ¡el poema número 14!, que leeréis a continuación:


LAS PÁGINAS DE MI LIBRO

Un libro encontré,
con ilusión lo abrí,
las páginas pasé,
y nunca acabé.

Un día lo cogí y
luego lo abrí,
entonces el viento pasó,
y el mundo entero, lo olvidó,
hasta que regresó.

Con paciencia yo lo busqué,
pero no lo encontré.

Llamé al hada bailarina,
llamada Florentina,
le pedí tinta,
de la marca Chiquina.

Y empecé a escribir,
letras sin fin.

A mi hada madrina
pedí una hoja de mandarina,
con gusto me la dio,
y una gran flor cayó

Con la tinta de Florentina,
y hojas de mandarina,
de la marca Chiquina,
escribí poesía,
para mi hermana Sina.

Las páginas de mi libro encontré,
y yo nunca las olvidé.

Resultado de imagen de ESCRITURA ELEGANTE

POR HALIMA ❤️