jueves, 23 de abril de 2015

EL DETECTIU FANTASMA

En la escuela para Sant Jordi, el profesor nos pidió que escribiésemos un cuento, que después todos los maestros tenían que leer para que uno de los mejores cuentos de cada clase fuera al ayuntamiento para competir con otros colegios de Olesa
La historia que a los profes les pareció la mejor de sexto A fue la de una compañera, pero aunque otros compañeros ni yo, no hayamos sido elegidos ha habido mucha competencia. 
A continuación os dejo mí cuento, espero que os guste.

Texto original.
El Detectiu Fantasma:

Com cada tarda, quan Olivia acavaba els deures; sortia i es quedava asseguda a les escales de casa seva observant la gent que passava i escoltant el que deien. Fins que, un dia, va veure dues persones que li van cridar molt l’atenció i de tanta curiositat que tenia no es va ressistir d’estar asseguda i es va aixecar per seguir-los.

Cada vegada que s’hi fixava més en ells, la seva imaginació volava més. D’on eren, on anaven, per què passaven per allà... Se li havía acudit que un podria ser un detectiu i tenia unes ulleras molt grans que semblava que feia dies que no dormia i el va anomenar el ‘‘Detectiu Fantasma’’.
L’altre persona era alta i una mica prima i com que portava aquelles ulleres que s’havien de portar quan pilotes l’helicòpter o l’avió va pensar que era el seu ajudant.
Però.., quan van arribar a la carretera no va poder continuar perquè la seva mare li deia que quan estava sola no podia passar aquell límit on estava ara:
-‘‘Ooo! Quina ràbia! Arrivaba el moment oportú i ara..., no puc seguir. He de tornar a casa’’. -Va pensar Olivia enfadada.-
Quant va arribar a la porta de casa seva, com que es va despistar seguint a aquells dos homes, la porta amb el vent, es va tancar i les claus... Estaven dins de casa? Per assegurar-s’ho va mirar a totes les butxaques que tenia. ‘‘Espera! Crec que les he trobat’’. Les va treure... però. No. Eren les claus de la seva habitació. L’únic que podia fer era esperar fins que la seva mare arribés i obligatòriament havía d’explicar-li que mentre el vent li havía tancat la porta ella estava badant mirant els ocells.
Mentre passaven hores, hores i hores, l’imaginació de la nena anava més enllà, de l’ho possible, sobre aquells homes.
Quant va arribar la seva mare li va preguntar perquè no havía entrat a aquestes hores i la nena li va explicar tota la història. Finalment la mare va obrir la porta amb les claus,van entrar a dins, van sopar, es van rentar les dents i van anar a dormir. Mentre ella dormia no parava de somiar en aquelles dues persones.
Al dia següent, quan anava camí cap a l’escola amb unes amigues seves va tornar a trobar aquells senyors però no va saber res.


Més endavant, quan ella va sortir a respirar l’aire, davant de casa seva, per casualitat va trobar els mateixos homes que va veure ahir, parlant. Ella pensava que parlaven d’un cas misteriós però no, no era així. Resulta que estaven parlant de com li agradaria que dissenyés el seu pròxim helicòpter. A partir d'aquí, l’Olivia va saber que el que s’imaginava no era cert: un era dissenyador de transports i el que era alt era el pilot. Tambè es va recordar que no molt lluny de casa seva van obrir una empresa de transports, era per això que passaven davant de casa seva. ‘‘Buf!, tant de misteri per res’’. -Es va dir la nena.

--------------------------------------------------------------------

Traducción del texto en español.

El Detective Fantasma:

Como cada tarde, cuando Olivia terminaba los deberes; salía y se quedaba sentada en las escaleras de su casa observando la gente que pasaba e iba escuchando lo que decían. Hasta que, un día, vio dos personas que le llamaron mucho la atención y de tanta curiosidad que tenía no  pudo estar sentada y se levantó a seguirlos.

Cada vez que se fijaba más en ellos, su imaginación volaba más. De dónde eran, dónde iban, por qué pasaban por allí...Se le ocurrió que uno de ellos podía ser un detective y como tenía unas ojeras muy grandes que parecía que hacía días que no dormía le puso de nombre ''El Detective Fantasma''.
La otra persona era alta y delgada y como llevaba esas gafas que normalmente se llevan para pilotar el avión o el helicóptero pensó que era su ayudante.
Pero...., cuando llegaron a la carretera no pudo continuar porqué su madre le decía que cuando estaba sola no podía pasar los límites en los que ahora estaba:
-''¡Oooo!¡Que rabia!Llegaba el momento oportuno y ahora..., no puedo seguir.Tengo que volver a casa''.-Pensó Oliva enfadada.-
Cuando llegó a la puerta de su casa, como se despistó siguiendo a aquellos dos hombres, la puerta con el  viento, se cerró y las llaves...¿Estaban dentro de casa? Para asegurarse miró todos los bolsillos que tenía.''¡Espera! Creo que las he encontrado.'' Las sacó..pero. No. Eran las llaves de su habitación. Lo único que podía hacer era esperar hasta que su madre llegase y obligatoriamente tenía que contarle que cuando el viento cerró la puerta ella estaba en otro mundo.
Mientras las horas pasabanla imaginación de la niña iba más allá de lo posible, sobre aquellos hombres.
Cuando llegó su madre le preguntó el porqué no había entrado a estas horas y la niña le explicó toda la historia. Finalmente la madre abrió la puerta con las llaves, entraron, cenaron, se lavaron los dientes y se fueron a dormir.Mientras ella dormía no paraba de soñar en aquellas dos personas. 
Al día siguiente, cuando iba camino hacia la escuela con unas amigas volvió a encontrarse aquellos señores pero no supo nada de ellos. 
Poco después, cuando salió a respirar el aire delante de su casa, por casualidad se encontró con los hombres que vio ayer, hablando.
Ella creía que estaban hablando sobre un caso misterioso pero no, no era así. Resulta que estaban hablando de como les gustaría diseñar su próximo helicóptero. A partir de aquí Olivia se dio cuenta de que lo que se imaginaba no era cierto: uno era diseñador de transportes y el que era alto era piloto. También se acordó que no muy lejos de su casa habían abierto una empresa de transportes, era por eso que pasaban delante de su casa.''¡Buff!, tanto misterio por nada''.-Se dijo la niña.





POR AMAL.

2 comentarios: